lunes, 5 de diciembre de 2011

"Serem lliures o morirem"

Una qüestió de dignitat

La sentència del català a l’escola.
Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n’ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l’exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.
Autoestima: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d’aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.
Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l’espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.
La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l’espanyol, sinó amb l’anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l’únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l’ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d’immigrants la llengua de la família és l’amazig, l’àrab, l’urdú o l’espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.
Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l’Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l’ànima jacobina del PSOE.
Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d’anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.
Així s’han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d’aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d’impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d’aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d’un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l’única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d’edat.
Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

lunes, 28 de noviembre de 2011

Ressenya del llibre “Què pensa Antoni Bassas”

 
Antoni Bassas
“Un periodista és un certificador de qualitat informativa; com més complet millor”. Així és com Antoni Bassas, periodista de renom a Catalunya, defineix la seva professió.
 
Des de ben petit Bassas estava interessat en la que seria la seva futura feina. Als sis anys ja escoltava la ràdio i també llegia el diari ja que la seva família, de classe mitjana, estava subscrita a La Vanguardia. Però la primera vegada que va entrar en contacte directe en el món del periodisme va ser quan feia tercer de BUP, que va col·laborar en el programaPeques de Ràdio Joventut. Als vint anys va fer la seva primera retransmissió amb el mestre Joaquim Maria Puyal, que deixaria la seva empremta gravada en aquella jove promesa del periodisme català. Antoni Bassas és conegut per aconseguir que El Matí de Catalunya Ràdio fos el líder d’audiència en els catorze anys consecutius que va conduir el programa, convertint-se en el més escoltat de tota la història de la Ràdio de Catalunya. Bassas, però, modest, afirma que ser conegut no és el mateix que ser important.
Antoni Bassas és optimista pel que fa al futur de la professió ja que no creu que s’acabin els diaris de paper pel simple fet que hagi aparegut Internet. “També pensàvem que la televisió es menjaria la ràdio i el cinema, i no sembla pas que això hagi de passar ara per ara”, recalca. Això sí, Internet ha facilitat l’aparició de milions d’internautes que esdevenen comunicadors mitjançant diferents plataformes com ara els blogs. Respecte aquest fet, Bassas creu que la diferència entre els periodistes i els altres comunicadors, és que els periodistes tenen “titulació i un segell de garantia d’origen. El periodisme no ha de ser només informació; també ha de ser interpretació i anàlisi”.
Llibre "Què pensa Antoni Bassas"
Bassas és un periodista multiàrea i multimèdia ja que a part de fer ràdio ha treballat a la  televisió. Ell creu que per treballar a la televisió s’ha de dominar el llenguatge no verbal, així com la dicció i l’entonació. “El que necessita cridar per fer-se escoltar és que no està fent periodisme. Està fent propaganda”, exposa Bassas amb el sentit de l’humor que el caracteritza. Tot i així la televisió el fa patir perquè la gent s’interessa més per la persona que parla que no pas pel que diu. Malgrat que prefereixi la ràdio a la televisió, Bassas estima TV3. “TV3 no és una televisió autonòmica; és una televisió nacional; és més que una televisió”, apunta. Tot i així si li oferissin la direcció s’hi negaria perquè ell té vocació periodística i no pas de gestor. “El principal problema dels mitjans públics, però, és que no han de ser els braços mediàtics del govern. Per la seva banda, Catalunya, al perdre les majories absolutes ha posat més fàcil que aquest fet no passi amb TV3 ni Catalunya Ràdio.
Aquest llibre deixa clar que Antoni Bassas és un referent per a moltes persones, periodistes o no. Es nota que estima la seva feina i per aquest motiu arriba al gran públic. Tot i així vol matisar que no seria capaç de deixar la pell pel periodisme, com va fer Anna Politkóvskaya.
La raó del seu èxit és segurament que sap portar l’equilibri entre la vida professional i la personal i, sobretot, que no es conforma amb les coses que li venen. Va a buscar-les i si cal, desfà camins que no porten enlloc.
 Actualment Antoni Bassas és corresponsal de TV3 a Washington i un dels impulsors del nou diari Ara.

sábado, 12 de noviembre de 2011

Antoni Bassas deixa el Matí de Catalunya Ràdio per discrepàncies amb la direcció

Antoni Bassas, a Washintong per a TV3

Aquesta notícia va ser publicada al diari Avui del Divendres 5 de Setembre del 2008, i ens comunica el moment en què Antoni Bassas li va ser atorgat el càrrec de Corresponsal de la Televisió de Catalunya a Washintong i aquest ho va acceptar.

Aquí us adjuntem la´notícia perquè la pogueu llegir:




http://paper.avui.cat/article/comunicacio/138479/antoni/bassas/washington/tv.html

martes, 8 de noviembre de 2011

El Twitter d'Antoni Bassas

Antoni Bassas Twitter


Antoni Bassas és un fanàtic de les noves tecnològies. Un exmple és la freqüència en que utilitza la red social Twitter, com a mínim pública 5 vegades al dia. Les publicacions les fa a mode de titulars sobre noticies d'àmbit internacional, no només d' EE.UU.

Ha fet quasi 3.000 tweets i compta amb 50.000 seguidors, una xifra elevada.

jueves, 3 de noviembre de 2011

La Castanyada o Halloween?




La primera tertúlia del "Divendres" de la setmana passada va girarà entorn de la diada de Tots Sants i la cèlebre castanyada. Amb Núria Ferré, Luis Racionero, Pere Escobar i Lídia Heredia, van parlar de l 'origen d'aquesta tradició i de com, a poc a poc, hem anat introduint elements de celebració provinents d'altres cultures. Van fer una connexió en directe amb Antoni Bassas per veure com es vivia Halloween als Estats Units.